ELS PREJUDICIS EN EL MÓN DEL VI
No bevem cava dolç perquè ens fa mal el cap, no tastem vins blancs de zones pròpies de vins negres o fins i tot deixem de prendre el tipus de vi que ens agrada per fer un “maridatge” perfecte. Tot això ho donem com a realitats inamovibles o no són més que prejudicis?
Prenem caves secs sempre, des de l’aperitiu fins als postres. Sembla que molta gent dóna per suposat que el cava de més qualitat és el “brut”. El tipus de cava (brut nature, brut, semi, sec, dolç) no és directament proporcional, avui en dia, a la qualitat del producte. Pot ser en alguna marca i en altre èpoques s’utilitzaven els vins base de pitjor qualitat emmascarant-los amb el licor d’expedició. Però amb els recursos enològics i tenint clar que el bon vi comença a la vinya, això ha passat a la història. Recordem que el cava dolç porta més de cinquanta grams de sucre en el licor d’expedició i que pot ser és això i l’abús d’una beguda dolça el que ens provoca mal de cap i no la qualitat del mateix.
Hem començat a no tenir por de demanar vins de zones que no siguin les clàssiques perquè confiem amb la qualitat de moltes més denominacions. Tenim, però encara, el complexa de que un champagne serà més distingit que un cava; que sempre “quedarà millor” regalar un vi de fora o portar un vi negre quan estàs convidat a una casa. En canvi, és més original i pràctic regalar caves d’autor, vins de la teva zona i portar un blanc que sempre és més fàcil d’harmonitzar. I més últimament, que trobem una personalitat molt marcada en els vins negres que dificulta la combinació amb un menú variat. Respecte els maridatges hi trobem la llei salomònica “vi blanc amb el peix, vi negre amb la carn”. Per deducció lògica, el rosat quan no es pot ni blanc ni negre. I què s’ha fet dels gustos personals? I una persona que no li agrada el negre? Haurà de sacrificar el tipus de vi que li agrada perquè el plat quedi ressaltat? L’harmonització ideal és el vi que t’agrada amb la persona que vols i amb teu plat preferit, està clar. Tota la resta són sotileses. Si el que ens ve de gust és un vi negre amb un peix, clar que es pot fer! S’ha d’intentar,però, que tingui poc cos i sigui jove. Igual que els blancs amb fusta i criança en lies poden anar de parella amb carns; si no carns de caça, sí les blanques. Els rosats ens poden acompanyar en situacions desenfadades i amb plats de pasta amb salses un xic picants.
Hi ha gent que com no li agrada el vi negre no el tasten mai. Ho han donat mai l’oportunitat de deixar que el seu paladar tasti vins afruitats o aromàtics de varietats poc astringents que a cegues el beurien com un vi blanc. O els que només estimen els negres, certs blancs de zones més característiques de negres (com per exemple el Priorat, Rioja o Burdeus) quedarien entusiasmats amb el cos i la mineralitat d’aquests vins. Graus alcohòlics alts no signifiquen vins aspres ni dolços, doncs molts cops si aquests vins estan acompanyats d’acidesa i fruita no notem aquesta calor en la boca. En canvi d’altres sense passar dels 12% de volum alcohòlic ens donen notes de pesantor.
“El vi de reserva es creu més bo que un jove, i si algú diu el contrari és que no en sap”. Un vi jove gaudeix del protagonisme de la varietat, en canvi el reserva els jocs de fusta amb els que estiguin criats ens donaran les seves notes clau. Que es sàpiga, de gustos no hi ha res escrit, així que es pot preferir la frescor d’un jove i no les aromes d’envelliment. També ens fan dubtar de les nostres capacitats la tria del vi al restaurant. El sumiller sembla un professor que examina el nostre coneixement de vi. “Quan ens fa tastar el vi, ens vol posar en evidència”. Hauria de ser tot el contrari. El sumiller ha de ser el nostre aliat, l’expert que ens ajudarà a l’elecció. No estem obligats a saber de vins, aquesta és la seva feina. Quan s’ofereix el vi per a degustar, només s’ha de corroborar que està en bon estat. Com animals que som, l’olfacte serveix per informar-nos del perill i si un producte està en mal estat el nostre nas ens alertaria. Sembla també que un vi quan més car, més exquisit. Segurament un vi de 30 euros serà el doble com a mínim de bo que un de 3, però no crec que un de 300 sigui deu cops millor. La qualitat i el luxe són inquantificables i per gaudir d’un vi extraordinari no cal anar al més costós. El que si cal és obrir els sentits i no permetre que els prejudicis ens amarguin una deliciosa copa de vi.
Meritxell Falgueras