LA IMATGE DELS VINS
El que de veritat compta és l’interior? En tots els àmbits i sense excepció ? En el cas del vi continuem triant molt per la imatge. I és normal, doncs per triar un vi que encara no s’ha tastat i es desconeix si agradarà, hom s’ha de deixar guiar per la intuïció o escoltar el llenguatge del vi
En primer lloc deixem de tastar molts vins per l’envàs que tenen. No portarem mai un vi envasat en cartró a una festa. Preferim comprar el pitjor amb ampolla de vidre. En canvi molts de nosaltres si tastéssim molts d’aquests vins ben presentats en un decantador, ens posaríem les mans al cap. Tampoc ens fiem molt de les varietats que desconeixem… Triar un merlot o un sauvignon blanc sembla anar sempre sobre segur. Qui posa a taula un picapoll? En moltes denominacions es permet descriure el vi com a monovarietal a partir de la varietat que omple el 80% del cupatge i molts vins sembla que volen ser identificats més per la varietat que per la zona. Per això és fan tants cabernets i chardonnays arreu. Davant l’atracció d’una denominació d’origen reconeguda, qui s’atreveix a comprar la petita i poc buscada? Fins i tot som capaços de comprar vins de fora que els que són de les nostres terres, perquè pensem que així l’ampolla tindrà més prestigi.
El nom o la marca del vi ha d’englobar el concepte amb pocs mots. El nom del vi ha der ser contundent perquè el recordem. Els noms genèrics solen funcionar (valls, torres, castells, vinyes), els noms propis donen credibilitat (sense exemples per no dir marques) i els noms aristocràtics seguretat (marquès, dinastia, barons). Els noms llatins també són dels més utilitzats, doncs evoquen cultura i tradició. En les etiquetes hi ha dos línees visuals molt utilitzades. La que referència a valls plenes de vinyes o rústiques bodegues amb noms clàssics. O les que busquen el disseny més innovador per atraure als més joves que solen tenir noms fàcils a recordar.
Només és obligatori informar sobre el número d’embotellador, els graus alcohòlics i la procedència del vi. Les varietats del cupatge, el tipus de criança, l’elaboració, entre d’altres són informacions que hem d’agrair doncs no són obligatòries. És més no cal segons llei posar l’anyada. És clar que els vins que no ens ofereixen aquest informació hem de ser escèptics en fer-los envellir. Tampoc en els escumosos és obligatori definir l’anyada (l’any que s’ha collit el raïm) i la data de degorjat (quan s’ha acabat el procés de segona fermentació en ampolla). Per això, els que ens donen més informació de d’obligatòria però que és molt necessària pel consumidor hem de prendre-la com un punt a favor. Amb això no aplaudim les llargues notes de tast que en molt casos són retòrica sense contingut. Perquè una bona nota de tast a la contra-etiqueta sigui creïble cal dir quin va ser el moment en que es va tastar. Doncs el vi evoluciona amb ampolla i quedaríem defraudats per l’expectativa de les paraules de l’enòleg.
El tamany, la forma i el color de les ampolles també ens haurien de donar pistes del que portarà endins. Les ampolles més fosques i amb les espatlles més amples ens ofereixen la sensació de vi potent. Els vidres més clars i les formes suaus l’idea de vins delicats. I joves. Les ampolles amb formes no estandaritzades tenen molt de guanyat: són fàcils de recordar! I és d’això del que es tracta, de poder o saber identificar el tipus de vi que t’agrada sense tastar-ho. Però per estar més segurs de la tria el millor es deixar-nos aconsellar dels experts. Els experts que tasten els seus productes sempre ens podran descobrir els productes que per dins són més bells que per fora, i que a la resta dels consumidors que només trien per la imatge se’ls perden.
Meritxell Falgueras